Flaó eivissenc

El flaó és un postre tradicional de l’illa d’Eivissa. Com les ensaïmades a Mallorca, el fláo és el postre tradicional conjuntament amb les orelletes. Als meus companys de feina els hi va encantar que tornés de les meves vacances amb un flaó per a ells.

Una bona quantitat de formatge tendre seleccionat, la mateixa mesura de farina fluixa, un fart de sucre, molts ous, una taceta d’anís dolç, mitja taceta d’aigua i altra mitja d’oli. I l’ingredient més característic, herba sana (menta). Dolç i boníssim!

Imatge publicada al Fotolog.

Tempura de verdura

Molt sovint tens molt poc temps per a gaudir del plat que et menges. Per la gana que tens quan et seus a la taula, pel cansament que acumules de la nit anterior, per la falta de temps abans del proper compromís, o per la beguda dolça que ja omple la teua panxa.

I especialment, un plat es gaudeix quan es comparteix amb bona companyia. Si aquesta companyia és femenina, oberta al debat i sense avergonyir-se per dir les coses pel seu nom, molt millor. Però no tot té perquè ser discussió. La complicitat i la conversa superficial també són benvingudes per a rebaixar la tensió, descansar la ment i abaixar les defenses.

Imatge publicada al Fotolog.

Arroz a banda

L’Hotel Melià Alicante, de quatre estrelles, està literalment a primeríssima línea de la mar a Alacant. A un costat la platja del Postiguet, a l’altra el Casino, el port i el Club Náutico. El seu interior té un grapat de sales, on poder-hi organitzar trobades i conferències, i diferents serveis de restauració.

Per a compensar-me la cancel·lació del vol de Vueling entre Alacant i Eivissa, m’allotjaren al Melià un dia sencer fins poder agafar el següent avió. Al Restaurant Terra (del Cid) servien un menú que tenia, com a segon plat, Arroz a banda. És típic, a la majoria de restaurants alacantins, oferir la possibilitat d’arrós (el que siga) dins els seus plats de menú.

Imatge publicada al Fotolog.

Menjar belga

Bèlgica és un petit país del centre d’Europa, artificial, que només s’aguanta junt per la seva monarquia. Tot i això, les dues comunitats que el composen, flamencs i valons, comparteixen alguns costums gastronòmics.

La devoció per les patates frites, segons ells, boníssimes, úniques i diferents a la resta. La veritat és que són bones, però continuen sent patates frites. Les utilitzen per acompanyar a qualsevol plat. En canvi, l’elobaració de xocolata, d’altíssima qualitat i varietat, si mereix el reconeixemt que té (i pressumeixen). Els muscles (els mejillons) també gaudeixen de molta popularitat, i són molt apreciats com a plat principal dels restaurants.

Aquest plat, no tant conegut, és només tapa de formatge? Nop! Es serveix un formatge de molta qualitat, prou gustós, i en una quantitat generosa. S’acompanya d’uns quants pepinillos, per aportar un contra gust fred i àcid. Però el millor, sembla increible, és la mostassa. Molt potent, que entra per la boca i puja pel nas sense que ho puguis evitar.

Imatge publicada al Fotolog.

Menjar xinés, menjar econòmic

Tenc el bon costum, en aquest petit racó digital, publicar imatges de menjars. No ho he amagat mai, la majoria dels plats no els he cuinat jo. Alguns són plats que ens han servit quan hem sortit a menjar fora, i els altres he ajudat en la seva elaboració.

La crisi econòmica ens retreu dinar o sopar fora de casa però, de tant en tant, aconseguim fer una escapada. Però, per aquest mateix motiu, és habitual triar un restaurant econòmic que almenys et deixi ple i satisfet. Els restaurants xinesos són una molt bona opció, que a més t’ofereixen plats que no sols cuinar a ca teva.

La fotografia és un plat ple de tallarins, un primer plat que sempre demano per a substiuir a l’arrós tres delicias. Tots els menús xinesos ofereixen rollito de primavera i arroz tres delicias com a primers plats. Si ho prefereixen, ho pots canviar per un bon plat com aquest.

Imatge publicada al Fotolog.

Els esperats postres

Els postres són el plat més esperat del dinar, o sopar, però mai el plat principal. Quan sortim a sopar fora ens feim un bon plat de paella, o demanan un sucós entrecot, i aquest és la nostra menjada. Però tots esperam l’arribada dels postres, casi sempre dolços, i que passen sense tenir gana. La gana no els necessita, però la gola els menjar sense pensar en el sucre, la grassa i la dieta que intentam seguir.

Bon profit!

Imatge publidada al Fotolog.

Gorrinet amb patates

Com a defensor de la protecció de la natura, i radical militant contra totes les formes de maltractament animal, hauria de ser vegetarià. De moment, no ho he aconseguit.

No ho puc evitar, m’agrada la carn, i ben cuita. A la imatge, gorrinet al forn acompanyat amb unes gustoses patates.

Imatge publicada al Fotolog.

Passes prèvies abans de cuinar

Ahir mostrava el resultat d’un gustós gorrinet cuinat al forn. Avui et presento el pas previ, el gorrinet ben net i ben untat, just abans d’enfornar. No tot pot ser esperar ser servit a la taula.

Estava boníssim!

Imatge publicada al Fotolog.

Amanida senzilla

Els plats senzills són, moltes vegades, els millors. Fàcils de fer, molt ràpids, casi sempre econòmics i mica complicats. Poca cosa necessites comprar per a menjar-te un plat senzill.

Aquesta amanida, que ens serviren com a una entrada al restaurant, és un bon exemple. Una amanida molt bàsica, molt senzilla, i tampoc massa quantitat. Però un plat de bon gust i bona pel cos.

Imatge publicada al Fotolog.

Salmorejo de Córdoba

El Salmorejo de Córdoba fou un primer plat que ens serviren en el menú d’un restaurant de Madrid. No, no és Gazpacho Andaluz, és Salmorejo de Córdoba. Darrera aquest nom, per a jo, tant extrany, s’amaga una refrescant salsa de tomata amb bocins d’ou i pernil dolç.

Més que un primer plat, és una entrada. Refrescant, nutritiu, ben suau i prou bó. Ho recamano, sobretot si es pot degustar en bona i guapa companyia.

Imatge publicada al Fotolog.